La muntanya de Montserrat s'ha endut una fanàtica escaladora.
La notícia m'ha culpit molt fort i no he pogut pensar en altra cosa.
He reflexionat de nou sobre les activitats que fem a la muntanya, l'escalada, els barrancs... I la relació que mantenim amb ella. Una línea molt prima separa la vida de la mort, i sovint ens passegem per ella.
Els fets com els que han passat aquest cap de setmana ens posen a lloc, respecte al que representa la natura per l'home, i en global per tot l'univers. Nosaltres no som res, estem de pas. Avui sí, demà no.
Sovint penso que hauríem de viure la mort com una cosa inseparable de la vida, però la dinàmica del dia a dia i la rutina, esborra aquesta idea.
La vida és dolça, amarga i aspre altres vegades. Però la mort, no sabem el que és.
Només puc expressar el meu condol a tots els amics i familiars de la Cristina i proposar a tots els que llegiu aquest escrit que penseu en el que expressava al seu blog:
"Persigo la felicidad. Y la montaña responde a mi búsqueda".
I l'has conseguida, Cristina.
1 comentari:
Coneixia la Cris. Mai oblidaré els seus ulls negres plens de vida ni la seva dolça veu. Valenta i lluitadora com els escollits sempre la recordaré en els bons moments compartits així com la seva proposta pendent d'anar a fer una via junts. Amb llàgrimes de ràbia i enfonsat en la impotència mai entendré com el destí pot ser així de cruel i injust.
Cris, el teu somriure sempre romandrà en mi.
Joan Serra
Publica un comentari a l'entrada