Mar i Muntanya

Què millor que fer un cim al Pirineu català i a l'endemà una immersió i un passeig en barca per la Costa Brava...

Doncs aquesta ha estat la meva experiència dels últims dies.

El cap de setmana hem estat a Cavallers, fent unes vietes pel sector Antro (abans de la presa) amb la Rosa i en Sergi i també l'ascensió al cim de la Punta Alta (3.014 m.), amb els anteriors i l'Albert i en Fran.

Les vies del sector genials, la temperatura fresca i l'ambient d'alta muntanya immillorable. Aigua per arreu, rierols que baixen de les muntanyes, silenci... I vaig obrir un 6a!! Amb una mica de por però estava molt ben xapat.

A l'endemà anem a pujar la Punta Alta i com a campions, sortim de l'aparcament a les 8 del matí. És el primer dia que aconseguim sortir tant d'hora per anar a fer alguna cosa.

Anem fent i fent, i fent. Arribem al refugi Ventosa i Calvell i continuem endavant fins a l'estany de ... i llavors creuem a l'altra banda i continuem pujant, pujant, pujant... I calor, calor, calor... Però cada cop més aprop, més aprop, més aprop... Mentre pujo penso en la tornada i en les hores de viatge fins a casa, en fi, en milers de coses que et donen per pensar mentre camines...


I anem arribant al cim, hi ha neu però no ens posem els grampons i anem buscant la canal final, però hi ha molts camins, fites per tot arreu, força confós tot plegat. Les vistes increïbles: els Besiberris, el Comaloformo, les agulles de Travessani, les de Comalestorres, el Comalesbienes... I més enllà moltes més que no vaig saber identificar. Finalment la satisfacció del grup i una foto pel record. En total aproximadament unes 10 hores de pateig contant els descansos per agafar aire, per menjar i beure aigua... I sobretot posar-nos crema de sol!!De tornada a casa ja no som a temps per recollir l'equip de submarinisme d'en Francesc (aprox les 12) i arribats a casa faig les bosses per marxar amb les meves cunús (amigues) a fer el bateig de mar i tres dies de platjona, juerga i descans per la Costa Brava.

Sortim a les 7:30 de matí, de Riells Viabrea en direcció Palamòs. Hem quedat amb en Toni, el president del club de submarinisme de Granollers a la cala del Morro del Vedell, Palamòs.

Ens trobem, posem neoprens i equip de submarinisme, algunes explicacions i al mar.

En pocs minuts ja em trobava sota l'aigua, amb prou feines podia moure'm i contemplant tot el fons submarí. Sense paraules. Increïble. Blup! Blup! Blup! Inspirar, espirar, inspirar, espirar... Compenso orelles i ell, sempre Ok, sempre Ok... Silenci, només la respiració i ell, sempre Ok... Els peixets, observen amb temor la nostra presència, marxen i tornen, van i venen... Quina pau, quin descans, quin conjunt de sensacions, de percepcions... El cervell no integra bé tot el que percep, és com estrany... Moltes informacions alhora, molts pensaments... I més al fons, i més al fons... I més fred, i més fred... I la immesitat al nostre front, al davant, expectant, esperant la nostra visita i la nostra mirada, quina impressió, de veritat...

Decideixo retornar, el coco fa dubtar i penso en sortir a respirar amb el nas... Però amb tranquil·litat. Sap greu marxar i potser no tornar mai... Però el pensament domina i les pors sorgeixen i afloren... Ohhhh... Ja estava fora de l'aigua i comentant la jugada amb la Judith i la Laia. Em miren flipades... Mesuren i escolten les meves paraules amb atenció...

A la tarda passeig en barca. Genial. Les onades fan que anem botant per sobre del mar, el vent i les gotes de mar esquitxen la nostra pell i els sentiments de felicitat i alegria invaeixen el nostre pensament. Riures i més riures, sorpreses i més sorpreses... Una cova i una ampolla de cava. UF! quina passada...

I la resta de dies: sol, llagosta i bona vida. Què més puc dir!

tràgica pèrdua

La muntanya de Montserrat s'ha endut una fanàtica escaladora.

La notícia m'ha culpit molt fort i no he pogut pensar en altra cosa.

He reflexionat de nou sobre les activitats que fem a la muntanya, l'escalada, els barrancs... I la relació que mantenim amb ella. Una línea molt prima separa la vida de la mort, i sovint ens passegem per ella.

Els fets com els que han passat aquest cap de setmana ens posen a lloc, respecte al que representa la natura per l'home, i en global per tot l'univers. Nosaltres no som res, estem de pas. Avui sí, demà no.

Sovint penso que hauríem de viure la mort com una cosa inseparable de la vida, però la dinàmica del dia a dia i la rutina, esborra aquesta idea.

La vida és dolça, amarga i aspre altres vegades. Però la mort, no sabem el que és.

Només puc expressar el meu condol a tots els amics i familiars de la Cristina i proposar a tots els que llegiu aquest escrit que penseu en el que expressava al seu blog:

"Persigo la felicidad. Y la montaña responde a mi búsqueda".

I l'has conseguida, Cristina.

Congost...

Una bona fotografia val més que qualsevol explicació...

ST LLorenç de Montgai-Transsegre i via Garrets-Eusebi

Aquest cap de setmana hem anat cap a la Noguera. La idea era escalar el dissabte a la Paret de la Formiguera -via Martinetti- i el diumenge a Vilanova de Meià -acabar la Camel, per favor!!!-. La qüestió és que els plans no han anat com esperàvem , però total ha estat molt bé.

Dissabte feia un dia variable i per no arriscar-nos vam escalar a Camarassa, al costat del riu (sector Marcando estilo), que per cert, han equipat un munt de bones vies. La pena és que després de pluges, el peu de via és una bassa enorme...

A la tarda veiem la Transsegre, que és divertidíssima... Vam haver de rescatar una colla que estava a punt de la hipotermia, o del coma etílic, perquè anaven... A mesura que la barca s'apropava, venia un tuf d'alcohol, duien unes tajes, que qualsevol arriba a Balaguer...

els rescatats

A la nit tirem cap a Vilanova, amb la idea de a l'endemà fer la via Camel. Però al matí, encara a les 1o estava ennuvolat i decidim tornar i de camí, veure com evoluciona la meteo.

la roca del Arcs invisible darrera la boira

Sortint d'Artesa, pinta bò cap a St LLorenç i ens decidim per anar-hi. La tarda anterior tenien tallada la carretera amb el tema de la Transegre i per això ens vam quedar a Camarassa.
Indaguem el peu de via de la Formiguera, i deduim l'inici de la via Martinetti.
Collons! Pica una mica, no Sergi? Sí, però ja se sap com graduaven a l'època... Vinga, continuem...
Joder! Si deia quatre llargs, i em sembla que no ens hem saltat cap reunió... Bé, haurem fet alguna altra via...
Resulta que la via que hem fet és la Garrets-Eusebi, que és paral·lela a la Martinetti. I també està molt bé! Però un xic més de grau.
http://www.ressenya.net/php/vimprimible.php?id=209

I ben contents cap a casa!!

les Anelles

El cap de setmana 28-29 de Juny vam anar a fer el barranc de les Anelles (França). Aquest és un clàssic per estrenar la temporada per la seva curta durada i per la seva baixa dificultat. La millor part és el primer ràpel!!!

Combinada al Berguedà

Tornem a l'activitat!!!
Dissabte marxem cap al Berguedà (Edu-Albert-Montse) i fem una parada a la Font Negra -Berga- per escalar al Roc de l'ALou. És un dels sectors més complerts de la zona, tant pel nombre de vies com pel repartiment de graus. Calcari i excel·lent equipament. Accés immillorable i possibilitat d'escalar-hi tot l'any. La millor franja horària és l'estiu a la tarda i era el que teníem previst nosaltres.
Chá Se Lá IV

Sense nom IV Nedant t'empeitu V Bavabera V+
Xufli V Diadre 6a
NO tenim fotos però sí que el vam fer, eh?
quedem amb ganes de continuar escalant i matxacar-nos més però es fa de nit i hem quedat a Vilada amb la Rosa, en Fran i l'Anna per fer a l'endemà el barranc del Pas de l'Escalell.

Fem unes clares al bar del poble i quan ells arriben, enfilem per la pista fins la zona de picnic.

Montem la tenda en un "periquete" i comença a tronar i les vaques a mugir. Quina nit!!
A l'endemà, el cel ennuvolat i la temperatura ambient poc propícia per despertar les ganes de fer un barranc. Però som molt valents i ens hi fiquem. Plou. Cauen gotes gordes.

Anem a un ritme àgil i ens trobem amb una colla del GIEG -Paco, Lluís, Montse, Marta, Pepe-.

Acabem el barranc amb ells i després fem un dinar conjunt a la zona on havíem dormit.

El barranc és molt xulo, però ha de ser més emocionant amb un xic més d'aigua. Per emocionant la volta que va fer l'Anna mentre rapel·lava, amb els peus enlaire i el cap per avall. Jejjejejeje... No ho oblidarà mai.

Bé, això és tot que no és poc i ara les millors instantànees:

al matí

desfilada de neoprens

i més



muuuuuuuu...