diumenge, 31 de gener de 2010

A tibar!

Per fi cap de setmana d'escalada esportiva! Quines ganes boges de trepar i trepar i tibar i tibar... Mirem a kpujo i onaclimb i apareix:

"A Collbató hi ha més de 130 vies de dificultats molt variades, des de 4b fins a 7b, totes elles generosament equipades, exceptuant algunes de caràcter més clàssic. És una zona molt propera al cotxe, amb aproximacions francament curtes. Sector ideal per als freds dies d’hivern. De graduacions poc apretades és ideal per iniciar-se en dificultats que no tenim assolides"

Plan immillorable!

El dissabte quedem amb en Francesc i la Lorena. Anem a posar a prova com està el rendiment del nostre entrenament setmanal i no sembla que estigui fallant. Ens situem al sector Graus SE i escalem les 19, 20, 21 i 22 (V, V, 6a, V+/6a).

Després ens passem a la 17 i a en Francesc li cau un altre 6a. Jo ja no puc i provo de 2a. Com deia a les ressenyes l'equipament és generós i dona confiança obrir de 1r, no fa gaire por ;P

El diumenge hi ha sortida GEAMM. Quedem a Cardedeu i ens trobem amb en Jaume, en Xavi i la Eli. Al casal del Bruc ens esperen l'Anna F. , l'Eva i l'Alfredo. Avui el dia no és tan soleiat però mica en mica ens anem animant. També les vies del sector Pell Roja estan superbé! Entre tots obrim les vies i cadascú prova: de primer, de segon, ara un altre cop.... Som uns campions! I ens ho hem passat molt bé! Finalment surten uns ratxos de sol i sembla que hi ha millor ambient... La pena és que ja va sent hora de plegar...



Estic satisfeta i contenta, l'entrenament no només em resulta pràctic a nivell físic, també la motivació augmenta i més amb companys i companyes com els d'aquest cap de setmana.

Vagi bé gent!

divendres, 29 de gener de 2010

simon + aros + cinta equilibris

Dimecres, 27 de Gener... Més entrenament!
Després de suspendre la sortida de diumenge a escalar, hi ha molta motivació i ganes de tibar força, així és que començo la sessió amb ganes a tope!
En primer lloc: ESCALFAMENT. Estiraments, córrer una mica, començar a tocar les preses... Super IMPORTANT! Després:
3 activitats per 3 grups. Anirem rotant fins completar-les totes:
  • Simón: consisteix a fer tres moviments i el company tres més, l'altre tres i així successivament. Per força s'ha de fer en el sector del rocòdrom de semidesplom. En total amb el meu company fem 26 moviments però és clar, que repetim 13 vegades un i 14 l'altre, i que mica en mica es van acumulant en els nostres avantbraços.
  • Desplaçaments laterals i verticals: es col·loquen uns aros a l'alçada de 1'5 metres amb una separació entre ells d'un metre. Es comença per una banda, per exemple la dreta i s'han de resseguir per fora sense agafar les preses que hi ha a l'interior de la circumferència. Després baixar per entre els dos aros i rodejar per sota, després per dalt i tornar a passar per entremig fins a l'inici. Resumint que es fa com un 8 però de costat, que seria com el símbol de l'infinit.
  • Equilibris: tornem a tenir la cinta plana ben tensa i aquest cop sense sabates -molt millor- anar endavant amb la tècnica explicada l'últim dia, fer mitja volta, anar endarrera... Aquest cop se'ns dona molt millor!!!

I finalment, ESTIRAMENTS i recollida de material.

La setmana vinent més!

dissabte, 23 de gener de 2010

Resistència + Equilibri

En aquesta activitat, l'Aitor ens explica que treballarem al 70-80% de les nostres forces. És a dir, que no l'apurarem tota per no deixar-nos els braços petats però que començarem a anar per feina. És convenient agafar primer una mica de to muscular.
Ens posem per parelles i farem 3 sèries de:
  • 35 moviments x 4 vegades. Descans quan ho fa el company.
Entre sèrie i sèrie, fem 10 minuts de parada per recuperar una mica l'àcid làctic i que no es cristalitzi als nostres músculs.
En total 420 moviments que hem de fer per sobre del plafó, evitant massa desplaçaments laterals per tal de fer traccions en vertical i treballar més la musculatura. Val a dir que 35 és un mínim i que aquestes sèries podem ampliar-se fins allà on creiem que és el límit del 70-80% de les nostres forces. El mínim és de 30 moviments, menys no es considera gairebé entrenament.
En els 10 minuts de descans, aprofitem el temps i fem equilibris sobre una "slack line" o el que en diem corda fluixa, jejeje :) Però no la va deixar gaire fluixa doncs sino és massa difícil: la vam batejar com a "fun line".
La tècnica consisteix en col·locar un peu davant de l'altre per sobre una cinta plana de 5 cm d'amplada i uns 8/10 metres de llargada. La mirada ha d'anar cap a l'infinit i hem de controlar el pes corporal amb el dit gros del peu. Al mínim desequilibri, treurem un peu i reequilibrarem el pes del cos.
Ha estat divertit!!!
La millor sensació del dia: anar a dormir satisfet i amb els dits de les mans i els braços encara fem xup-xup, xup-xup...
També haig de dir que a l'endemà més o menys em trobava bé però sentia un petit dolor en les braços, el que vulgarment anomenem agulletes, més ben dites tiretes.
Això sí, després de les proves inicials de velocitat sí que vaig tenir agulletes...
Passo informació interessant:
LES AGULLETES

Les clàssiques agulletes que es produeixen en la pràctica de l’esport, malgrat que molta gent no li doni importància, és una lesió. Es considera una rotura de fibres musculars en la seva mínima expressió.

El nom d’agulletes, prové de que es produeix una cristal·lització de l’àcid làctic del múscul que ha treballat. Aquests cristalls es clavarien en el múscul com agulles, al moure’l, però la pràctica de l’exercici disminueix el dolor, lo que fa pensar que el calor dilueix el lactat. Aquesta teoria és falsa ja que l’àcid làctic no es cristal·litza a temperatura corporal ni a 5 graus sota cero.

La molèstia que es produeix, es degut a dues raons:
- Per que la fibra muscular és dèbil i no és capaç d’aguantar el nivell d’exercici.
- Per que s’ha realitzat un treball muscular excessiu, en proporció al nivell d’entrenament de la persona, i per això, la fibra no és capaç d’aguantar-ho.

El dolor que caracteritza a les agulletes és produït per la rotura cel·lular dels ions de calci i potassi, que són elements molt irritants i dolorosos. Aquest procés, desencadena un mecanisme d’inflamació, que arriba al punt àlgic entre les 24 i 48 hores.

Les zones més afectades, normalment, per les agulletes, són les unions musculars i els tendons propers a les articulacions. Això, és degut, a que en la zona musculotendinosa és on existeixen més fibres musculars dèbils, i més tensió. Les agulletes acaben amb les fibres dèbils, i les que aconsegueixen aguantar la pressió, es van tornant més fortes.

Quan un esportista baixa el seu nivell d’entrenament, moltes fibres musculars s’atrofien, quan comenta l’entrenament, les parts més dèbils es trenquen, i es fa una selecció de les millors fibres.
Les agulletes, per tant, són part d’un procés d’adaptació. Lo únic que es pot fer per evitar-les, és fer exercici regularment, i si sortim d’una lesió i/o període de descans, fer entrenaments de forma progressiva.
També l’aplicació de fred, és una forma d’ajudar a baixar la inflamació.
Si ja tenim les agulletes, la única manera de solucionar-les lo més aviat possible, és fer els mateixos exercicis que la van produïr, però amb una càrrega menor.
Per últim, la recuperació de les agulletes, lo millor és una bona alimentació abans de realitzar l’exercici.
A reveure i fins la propera sessió!!

dimecres, 13 de gener de 2010

Propòsit 2010: entrenament al roco

Bufffffff...
Ja se sap, si es vol millorar la tècnica, la força, la resistència i sobretot la motivació... O entrenes setmanalment o els resultats són una mica escassos. I que jo digui i em convençi d'això, ja és molt.


Rebo un mail inesperat d'en Marc que hi ha places lliures per l'entrenament en rocòdrom del Club Excursionista de Palautordera m'hi fa repensar en la idea d'apuntar-m'hi i plantar cara aquest nou any que comença.

L'entrenament consta de 12 sessions un cop a la setmana de durada d'una hora i mitja. Al principi es fa una avaluació inicial de velocitat, equilibri, flexions, abdominals en suspensió, fons de trípecs, dominades i salt. En principi aquests resultats s'han de comparar amb els resultats al finalitzar l'entrenament i hi ha d'haver una millora en tots els aspectes, ni que sigui una mica.

També es fa un recull dels objectius que vols assolir (o nivell de dificultat en roca o en condicions físiques...) i altres objectius més secundaris o la disponibilitat per entrenar i els mitjans que tens per aconseguir-ho. És important tenir clar aquests aspectes doncs per assolir determinades expectatives convé preguntar-se què vols millorar o aconseguir.

L'entrenament el porta a terme un tècnic dels Guies del Camp Base, l'Aitor, que és un crack.

Som 7 persones (3 noies i 4 nois) i espero que poguem assolir els nostres objectius.

En la mesura del possible aniré apuntant de forma periòdica els exercicis de les sessions (metodologia, duració, objectius...) per anar fent un recull i que pugui ser d'utilitat a la resta de gent.

Avui ha estat el primer dia i hem fet els exericicis d'avaluació inicial. I estic una mica xooooofff ;P

A tibar-li!!!

divendres, 8 de gener de 2010

... viatge al Marroc...

Salamaleicum!
Després d'altres nadals frustrats amb intents de viatjar al nord d'Àfrica, per fi aquest 2009-2010 ha estat possible. Setmanes de preparació: la ruta, el billet, l'equipatge, el material, la furgo, els papers, la organització, el planning....
El resultat ha estat 8 dies visquent una experiencia inolvidable, un viatge de molta proximitat a la gent i un regal de paisatges de muntanyes, palmeres, oasis, dunes, cels estrellats, nits de lluna plena i matins de sol lluminòs i radiant.

Vam sortir el dia 27 al migdia amb vaixell des de BCN fins a Tànger. La idea és programar una ruta de carreteres per fer amb la furgo, fer una primera aproximació al país per veure les seves muntanyes i parets, tot projectant algunes idees de cara al futur. També visitar algunes de les ciutats, per recórrer les medines, els zocos...

28/12/09: arribada a Tànger. Nit a l'alçada de Casablanca en un càmping amb bones instal·lacions, proper a la costa (Càmping Siad aprop d'un complex turístic anomenat Skoura)
29/12/09: Marrakech. Dinar en un riad típic de la medina i passeig per la plaça Djema el Fna, el zoco, la medina, els curtidors de pell... L'ambient és d'una activitat constant, gent amunt i avall, motos, ases, bicis, peatons, nens, turistes... A la nit la plaça s'omple de restaurants a l'aire llire i l'espectacle comença, hi ha música en directe, venedors ambulants... Abandonem la ciutat i creuem fins pasada la mitjanit el port de l'Atles, passant la nit en una població de pas en un aparcament de camions. Com sempre hi ha algú que fa de vigilant nocturn per una modesta propina.


30/12/09: continuem carretera a Ourzazate per veure la kashba i fent via per arribar a les Gorges de Dades on dormim en un càmping-hotel més sols que uns mussols. El paisatge és molt espectacular, les muntanyes rocoses de color vermell, palmeres, rius...
31/12/09: avancem cap a les Gorges de Todra, evidentment no ens podíem perdre aquesta ansiada visita. Arribem ben d'hora, hi ha pocs escaladors a les parets. En Sofian que feia dit a l'entrada a la vall, ens mostra en un plis plas els sectors més famosos: el pilar de Couchant, els jardins, l'elefant, les gorges petites... Quedem fascinats de les roques tant vermelles, del riu, de la verdor del fons de la vall, de la temperatura... Ens volem quedar a viure! Mica en mica les partes es van omplint d'escaladors: la roca púrpura del todra, la via clàssica al pilar... Oh! quina enveja! Nosaltres si volem passar en cap d'any al desert només podem fer una via! I dit i fet, pim pam fem una via de 40 metres de calcari fascinant de color vermell i ple de bústies i fissures... Res més, enfilem de nou la vall per anar cap a Merzuga, al desert de Erg Chebbi.
Quilòmetres i quilòmetres d'asfalt per arribar a aquest racó de Marroc que casi fa frontera amb Argèlia. Tot just arribem a la gran duna, es posa el sol i apareix la lluna. Quin espectacle de colors! Coneixem en Barakt que ens ofereix una nit de cap d'any molt especial: excursió nocturna en dromedari, sopar a la llum de la lluna plena, foguera, música i dormir en haimes. Uafff!!! quin plan! sense dubte, la mirada d'aquell noi era sincera i el plan era perfecte. Cap allà que hi anem!
I quina nit més especial de cap d'any... No tinc paraules. Espero i desitjo que passem molt més caps d'any com aquest, amb una rebuda tan exòtica a l'any nou.

1/01/10: Refem la carretera, aquest cop acompanyats per en Mohamed fins Erfoud. De les dues màgiques passem al llac Srji, a pocs quilòmetres del desert. Fem carretera cap Ar-Rachidia i avacem fins Midelt, de nou travessant valls rocoses ambientades per oasis de palmeres i rius abundants (Gorges de Ziz). Dormim a Azrou, que és una població que ben podria ser Àustria o Suïssa, doncs hi ha un majestuós bosc de cedres i cims nevats amb algunes pistes d'esquí.

2/01/10: fem una petita intrusió en el món de turista marroquí típic i visitem els micos autòctons que hi ha en aquests boscos, que estan farts de cacahuets i galetes de xocolata però que són divertits i molt monos, mai millor dit! Cansats de fer el paperina amb el micos, de nou pillem carretera i arribem a Fes. Ja hi tornem a ser: cotxes, claxons, motos, bicis, peatons, burros carregats amb persones i aliments... Quin yuyu amb la furgo! Decidim quedar-nos a la part nova de la ciutat, dormir en un hotel baratet i aparcar la furgo just al davant per tenir controlat tot l'equipatge. Agafem un taxi i visita de tarda-vespre amb un noiet que es diu Abdel i el seu amic Si Mohamed. Fes és una ciutat que et trasllada segles al passat, les portes d'accés a la medina és un batibull de persones, taxis, fums, motos... Sorolls, olors, colors... Realment desordenat i brut, però autèntic i fascinant alhora. Veiem les mesquites de Karaiouan, Al Andalus, els curtidors de pell, una "madraza", un museu d'instruments i música tradicional, la panoràmica nocturna de la ciutat... Passegem per la medina de la mà d'un nen que és més eixerit que un gíngol i del seu amic que estan encantats d'explicar-nos coses i mostrar la seva ciutat als estrangers. Prenem uns tes a la menta i mengem el millor entrepà que he provat mai, en un xiringuito de carrer, només encantats per la màgia del carrer i el moviment de la gent amunt i avall.
3/01/10: visita del nostre veí Hassan a Fes. Quedem en una avinguda principal i fem una immersió total amb el seu cosí que viu a la cuitat i el seu germà, en Si Mohamed (deu ser un nom típic d'allà, no és el primer). La henna, la xilaba, el xai, els banys termals, la sopa "harira"... Tot un dia acompanyats d'aquesta gent que van fer de la trobada un inici d'una relació molt especial.

4/01/10: carretera a Chefchauen, al cor del Rif. Un dia únic de pluja que escollim per fer-nos un massatge després de tan estrés jejejjeje. Aquest poble és molt peculiar perquè les parets i les portes dels carrers estan pintadets de color blau per espantar els mosquits (diuen) i també pots fer-te un fart de fumar "quif"... A la nit retorn a Tànger per agafar el vaixell camí a BCN. Ens esperem moltes hores de mar i mar... Sort tenim de la amable companyia d'en Hassan i en Si Mohamed que també estan de retorn a casa, tots cap a Palautordera.
En resum: un viatge exòtic i farcit d'autenticitat que ens ha deixat amb bon gust de boca per tornar amb ganes d'explorar al màxim les seves parets i les seves muntanyes i com no gaudir del seu menjar i de la obertura de la seva gent.
Inshala sigui possible!
Inshala amb companys dels SEDEG i del GEAMM!!!
Inshala mantinguem en el record per sempre aquesta experiència tant fantàstica!
Records a tots els que us hem conegut en aquest viatge i sucram per la vostra amabilitat.