dimecres, 6 de juny de 2012

El món encantat

Xavi-Sergi: via Punsola Reniu al cavall Bernat (V/A0 o 6c, 240 metres)

Laura-Montse: via Esquena del diable (IV+, 200 metres)

Decidim fer aquestes vies per separat i retrobar-nos al cim de Diables, unes, i al cim del cavall els altres.

La Laura i jo enfilem la maleïda i costeruda canal dels avellaners...

Maleïda doncs és un munt de fullaraca, arrels, pilons de rocs montserratins, branques i sorra que se'n va avall cada cop que fas una passa. 



Ens avança una parella, que decideix fer la mateixa via.
Es fa tard...
Hauran arribat?
Haurem d'esperar que comencin els altres, anirem al darrera...
Patim pel temps...
Estaran a dalt?
Ells han matinat, nosaltres hem arribat amb tranquil·litat...
A peu de via, deixem l'escalada per un altre dia.
Val la pena veure com fan cim i fer-lis una foto des de la nostra perspectiva!
Decidim que pugem al cim de diables per la canal i tindrem una panoràmica excepcional dels seus últims llargs.


Aquí en Xavi , el veiem, és ell!



I en Sergi al darrera...

Caram nois,això ja ho teniu!
Fita assolida! 
Duien mesos volent fer aquesta via, avui per fi, assaboreixen l'èxit, el cim del cavall Bernat. 
Foto de rigor, petonet a la moreneta i au! 


Nosaltres agafem corriols i destrepades que porten del final de la canal, cap al cavall. 
Allà contemplem l'escenari de Diables... 
I compartim sensacions i vivències amb un parell de noies que just han acabat de fer la via GAM. 
Impressionant!


Aquí un poema sobre aquest gegant de pedra: el cavall Bernat. 


El món encantat
de nit ressucita,
el Cavall Bernat
tot d’una s’agita,
fa un bót de costat,
frisós s’encabrita,
i en la immensitat
foll se precipita.
*
..
II
..
Al llarg del serrat
emprèn la carrera,
galopa afollat
saltant la cinglera;
l’altiu Montserrat
ja deixa endarrera,
el vell Llobregat,
veient-lo, s’esvera.
*
III
Furient se rebat
en la mar salada,
la mar on és nat
i mai l’ha oblidada.
Renilla embriagat
per la marinada,
salta enjogassat
d’una a altra onada…
Mes l’hora ha sonat,
va a apuntar l’albada,
i el Cavall Bernat,
d’una galopada,
torna a Montserrat
encara acotxat
sota la boirada.
*
Apel·les Mestres.
*

Namasté ;)

2 comentaris:

Sergi ha dit...

Gracies per la piada.
Un peto molt fort!!!!
Sergi.

Alfredo ha dit...

Oleeeeee!! por la via.
Montse, al que madruga..la la la lala..!!

cuidaros...ññññ