per Carnaval tot s'hi vaL!!!

Diuen que a la varietat hi ha el gust i es ben bé que la dita té tota la raó.

Després sempre riem i diem que fem de tot però que no fem res bé, però... Oi que el més important és passar-s'ho bé? Riure i compartir pors, reptes i il·lusions? Doncs aquest cap setmana hem viscut una mostra, intensa i divertida.

DISSABTE: sevidora, en Sergi, la Rosa, en Fran i en Pep anem a escalar a Montserrat, tant és esportiva o via llarga per la part de Can Jorba o Collbató. Total, que acabem fent el Joc de l'Oca de pujada i el Tres en ratlla de baixada. El Joc de l'Oca es tracta d'una canal equipada amb cadenes i cordes amb nusos que cal remuntar amb la força pura i dura dels braços. Hi ha determinats punts que vam considerar un xic exposats i per aquest motiu vam fer servir una corda per assegurar-nos en alguns trams. Però sempre hi havia un que pujava primer sense assegurar. Per baixar vam anar a buscar el descens pel Tres en Ratlla o Canal Roja, que es caracteritza per un seguit de trams d'oposicions i la part final més vertical.

DIUMENGE: una colla més nombrosa, repetim els d'ahir excepte en Sergi més Eduard, Raquel i Xavi agafem les bicis i apa! sortideta matinal pels voltants de Palautordera. Matinal sí, però intensa, llarga i molt dura. Bufffffffffff... Quin fart de bufar i treure fum als pedals!!! Vam arribar a Sant Elies!!! Total: 36 kms i 600 metres de desnivell. Només?? Voleu dir que no en vàrem fer més???

Una mica més i em veuen treure fum per les orelles perquè estava mooolt cansada i de molt mal humor. Fins que vam arribar a dalt. El millor de tot: la baixada. Vaig repassar a l'Eduard i a la resta, i es que, en les baixades, ningú m'agafa ;P ... Aviat em veureu amb una nas llarg com en pinotxo. Per cert! gràcies per estirar-me fins a dalt del cim, sense la vostra motivació no hagués estat possible.

Ah! I mireu l'Arr que maco que anava... I és que es posa el millor que té a l'armari per sortir de passeig amb nosaltres... T'estimo Arr i això que volies fer-me caure a les basses i veure'm empastifada de fang... Els teus petons estridents a l'orella són el millor que em podria passar a la vida, no espero res més, veure't volar amb la teva bici pels saltets de les pistes descendents, les peraltades a les vores del camí... Aixss !!
què faríem sense tu, Eduard! MUACSCCSCCCSCCS***Però encara no s'ha acabat tot: ahir dilluns 23 de Febrer la srta. tenia vacances i vaig anar a esquiar amb la Marta -companya de la feina- a Vallter 2000. I quin dia!!! 5 hores de descensos entre blaves i vermelles, pistes solitàries, sense cues ni aglomeracions.

Ei, però que no n'hi ha prou! A les 20 hores curs d'entrenament en rocòdrom. Vinga, més canya!

Avui aquí estic, reposant el body i recuperant les energies per les properes aventures.

Sortida postcurset: la Font de l'Ametlló

Carai! Quin fred! Collons!

Aquests escaladors/es sí que s'han curtit bé! Ni fred, ni mandra, ni por...

La roca gèlida, el cel ennuvolat... Només durant alguns segons el sol sembla que treu el nas entre els núvols grisos i espesos...

Per nas... el nostre, oi???

I vinga!! quins ànims! cordes noves i lluents, cintes exprés que volten per aquí i per allà...

Uns més agosarats, uns més reservats, pilla per aquí, i pilla per allà, qui més qui menys, amb la roca s'ha barallat!

I com diria un famós personatge caracteritzat a Polònia: "Es para mí una honda satisfacción..." veure tota aquesta colla escalant amb autonomia, aconsellant al seu company/a, donant i rebent ànims, afrontant els seus propis límits i superant les pors que invaeixen la nostra ment, tinguent present els aspectes bàsics i imprescindibles de seguretat, i que, malgrat el fred i les condicions adverses, gaudeixen i s'il·lusionen per escalar.

I res més, que no oblideu que els dies 14 i 15 de Març ens espera una altra a Tarragona!!!!

Esperem que el sol vagi prenent terreny al fred i els núvols per gaudir de debò!

Dani i Sandra

Irina

Albert i Pere

Raquel

Montse i Sergi

Xavi








Mar

Anna

Salva

Carol

Pep

-L'amfitrió que va tenir la fantàstica idea de portar un nas i unes ulleres-

Experiències "aventuroses" pel Cadí

Be, ja ho ha explicat ben explicat el company Pere T, del GEAMM.

Arribem el dissabte vora les 12:30h o 13:00h a Estana i decidim aparcar en una zona de "barbacoa". No creiem que amb les temperatures i l'ambient hivernal ningú estigui d'humor per fer una carn a la brasa...

Al llarg del mateix dia, consultes al butlletí d'allaus, la predicció i l'estat de les temperatures i les precipitacions. La cosa pinta més o menys adequada, però la meva intuició no acabada de veure el tema clar. Els de Mataró pugen cap allà, l'ALbert i en Fran també convençuts. Doncs vinga! Anem de companyia i si es veu clar bé, i si no, doncs una experiència més.

A la nit, ja estic rondinant: que si anem a esquiar, que si ho deixem, que no es veu clar... Però el cel està ben "despejat" i la veritat és que els ànims es van escalfant.
Al matí, esmorzar ràpid i enfilem amunt, cap a Prat de Cadí. Intenció: fer la canal Amagada de la cara nord del Cadí. Està nevant lleugerament, però la visibilitat és baixa i sembla que hi ha neu tova acabada de caure. Nosaltres vista la situació, decidim que els acompanyem fins a peu de la canal i que després anirem a Prat una altre vegada a fer pràctiques amb les ARVAs acabades d'estrenar.

A Prat de Cadí, ens trobem una parella que torna de l'aproximació a l'entrada de la canal i que es fan enrera. Ens assabentem que els de Mataró han dormit allà i que han tirat cap a la de l'Àliga.

L'aproximació a l'entrada de la canal ja veieu com era, una mica penosa en algunes passes, que si trencaves la capa de gel que hi havia un pam per sota, et quedaves enfonsat ben bé fins la cintura.

Va, què feu? Nosaltres girem cua...

I ells amunt, amunt, tenen clar que van endavant.

Vinga! ens parlem pels walkies, ok?

Vale, vale!

Arribem a Prat de nou i... sopresa!!

Els del GEAMM han patit un allau i per sort només ha quedat en una espatlla adolorida. Les seves cares reflecteixen l'ensurt i el patiment per un company, en Ferran, que van rebre directament la força i l'empenta de la neu.

Immediatament, penso: I els nostres què? Allà estaran? Hauran seguit? Hauran fer enrera? Els haig d'avisar. Ni cobertura, ni walkies, ni res de res...

Els del GEAMM baixen fins el poble, per refer-se i pendre alguna cosa. Nosaltres ens quedem a esperar, a veure si retornen o podem contactar amb ells d'alguna manera.

El tema és que mentre esperem un temps prudencial, anem fent pràctiques amb les ARvEs.

I de sobte, entre el pip i pip! de l'aparell, apareixen, entre la boira i la neu, tres nois, amb un pas lent i fatigat. Són ells!!

Ens expliquen que en Jordi ha baixat amb un allau uns 150 metres, que estaven ben bé a dins de la canal, a punt d'arribar al punt de fer el ràpel per passar a la Sàbat i que de sobte, fas! es trencar una placa i en Jordi ha baixat, primer d'esquena, després de cara... I fins i tot peraltant a les corves! BuF! Quina por! En Jordi allà dret, escoltant com en Fran ens relata la història, encara no s'ho pot creure. A la foto superior es pot veure el tall que va deixar la placa al baixar.

Els expliquem l'altre ensurt dels de Mataró i mirem de justificar tot plegat d'alguna manera.

De tot plegat, he aprés algunes coses:

La muntanya no és exacta, la muntanya és la muntanya. Per sota de la natura estem les persones.

La intuició és una bona companya, sempre que no sigui desmesurada. Si no ens sentim ni el el lloc ni en el moment adequat, millor no forçar.

I un altre dia encara que em faci pesada, si el temps sembla que no acompanya...

La muntanya estarà allà, sempre per nosaltres.