Eslovènia 2008

Eslovènia, petit però inabastablepaís.
Amb els gairebé 15 dies que hem passat en aquest viatge només hem conegut una mínima porció del que realment es pot visitar en aquest lloc.
La nostra idea era fer alguns barrancs la primera setmana, continuar per Triglav -Parc Nacional-, escalar i fer algunes visites a la capital i acabar a Osp, meca de l'escalada esportiva al país, i més proper a la costa, per fer alguns banys de sol si calia.
Hem acomplert amb els nostres objectius, i en gran mesura.
El grup: l'Anna, l'Albert, l'Edu, jo mateixa i en Sergi.

La primera setmana ens situem a Bovec, petit poble enclavat entre altes muntanyes i rodejat de rius braus i aigües turqueses. En aquest poble hi ha moltes empreses d'aventures que et porten a fer rafting, canyoning, caiac, etc. Aquests dies vam fer dos barrancs: el Susec i el Kozjac. El primer va ser d'escàndol, ens van fer pagar i tot pel manteniment del sector i malgrat que hi havia alguns grups de les empreses, ens ho vam passar de conya!!! Vam començar a al·lucinar amb el color les badines i amb l'exuberància de la vegetació i la "capritxosa" forma de les roques...
Per descansar de l'aigua, a l'endemà decidim visitar el punt de partida a Triglav (2.864 metres) i escalar en un sector d'esportiva de les rodalies. El sector es diu Kal-Koritnica i està en un poblet de camí a Trenta. Les vies són guapes, la roca calcària de pm, les assegurances immillorables, però el grau, durillu, durillu... A més ens acribillen els mosquits!!! Però nosaltres més durs encara, ens hi posem i amb moltes ganes!!!
Amb els braços abatuts a l'endemà anem cap al Kozjac. Encara més maco que el primer barranc, engorjat, engorjat, engorjat... I la roca i l'aigua, més "capritxosa" encara, més guapa, la verdor del bosc al damunt, la llum que penetra les badines, els troncs que s'amunteguen en els racons dels revolts del riu... En aquest barranc no ens trobem cap grup d'aventura però si a la última cascada, una munió de "turistilles" banyant-se en la millor gorga que els meus ulls han pogut deleitar en la vida, verda, profunda, amb una esbelta cascada que esquitxa les parets blanques i rocoses de riu. Aquí esdevé el record més inolvidable d'aquesta aventura i en general d'aquest viatge. El record d'un petit accident que vam tenir però que per sort, no va quedar en res més que uns talls i una contusió a la mà i al braç. Mentre assegurava l'Eduard des de l'aigua-per seguretat, doncs ell havia relliscat, tenia mal a la mà i al cap i se sentia insegur en la maniobra de ràpel-vaig sentir uns crits que podia identificar del meu company, però confosos amb la fresa de l'aigua de la columna d'aigua que queia a la meva dreta, vaig obviar sense donar-hi més importància. Els banyistes miraven i no era plan de muntar una escandalera, d'això ja havíem parlat, res d'espectacles... Però sento ben fort: -Montse, pedraaaaaaaaaaaaa!!!!!- I recordo l'escena en milisegons: miro amunt -fet molt incorrecte doncs mai hem de mirar amunt, només resguardar-nos el màxim possible- i veig que cau, cau, cau, cau una pedra enorme, a gran velocitat, just, just, just, just a sobre el meu cap, i no sé com m'ho vaig fer, però sense pensar, sense reflexionar, reaccionant per salvar la meva vida, em faig enrera a l'aigua mateix, i passa aprop, aprop, aprop del meu nas... I pam! estrelles i més estrelles, em quedo muda, atònica, òstia inevitable al braç i a la mà, i sort del neoprè i dels guants... Em miro, no surt sang, em fa mal, no puc moure, l'Eduard ja és al meu costat, em mira, em pregunta, veig els ulls dels turistes "clavats" en nosaltres dos... Aggggggggrrrr Quina ràbia i quin mal!!! Eduard, no passar res, de seguida em passa, no muntem l'espectacle, digues que estic bé i no ha passat res...
I els altres que estan a dalt de tot, no saben res. I m'arracono encara dins l'aigua i recordo la pedra, a sobre, caient, caient, a sobre, a sobre, i em pregunto: ¿Què hagués passat? Ufffff!!! deixa-ho estar, més val no pensar-hi, ara tranquil·litza't... I l'Eduard al meu costat, i amoinat i preguntant, i disculpant-se... Aixxxxssss!! Amb lo bé que estava jo nedant en aquesta aigua verda, turquesa, amb el sol, i la cascada... Finalment em trec el neoprè i mirem què hi ha. A la roba no es veu res, però a sota hi ha un bona contusió, un tall imperfecte, per la "matxacada" de la pedra. I a la mà, tres quarts del mateix. La sort és que ho puc moure i no hi ha res trencat.
Bé, després d'aquest tràngul que posa a prova els nostres límits i la nostra amistat -casi bé!!! jejjejeje (es broma Ardillu)- decidim fer la pujada al Triglav en dos dies i dormint al refu. El Triglavski Narodni Park està localitzat al nord-oest d'Eslovènia, precisament en els Alps Julians. És l'únic parc nacional del país. S'anomena així pel nom del cim més alt, anomenta també Triglav. El primer dia són 4'30hores amb 1500 m de desnivell, només pujar, pujar i pujar... I a l'endemà fer el cim en 2'30h i baixar tot plegat fins el pàrquing -no sé quan desnivell acumulat hi ha en total perquè no m'he quedat amb el mapa però tela marinera...- . El braç i la mà em fan mal però amb el dòpping la cosa va tirant... Malgrat els ànims que hi havíem posat, a 100 o 200 metres del cim hem de recular, una forta tempesta, d'aigua, trons, llamps i calamarsa ens impedeix assolir la fita. Baixem fins el cotxe i tota l'estona plovent, plovent i plovent... Els grans de gel del tamany d'una cirera, joder quin mal quan piquen sobre el cos! L'ascensió és molt maca, però força dura. Diuen que tots els eslovens han de pujar-hi un cop a la vida, però jo els recomano que s'entrenin una mica perquè... deu ni dó!!! També he de dir que la muntanya tot i que no és un tres mil, imposa per les seves característiques, abrupte, rocosa i escarpada, amb forts desnivells en les seves vessants.
Passada la primera setmana gaudint d'aquells paisatges i les activitats que hi vam fer, era moment de tirar cap a la capital del país i posteriorment anar a Osp, on hi teníem grans expectatives posades.

La capital, des del meu punt de vista, hi té poc a dir. És petita, bufona, tranquil·la... Però amb un dia fent un passeig ja l'has vista prou. La gràcia és pujar la torre del castell on pots contemplar les vistes aèrees de la ciutat i fer algunes fotos.
Seguidament tirem cap al Sud del país i ens arribem al càmping habilitat amb rocòdrom i molt freqüentat pels escaladors, és a dir, Osp. No tenim gaire bona rebuda doncs són passades les 10, i el càmping és fosc, tothom dorm... Es veu que allà només, només s'escala, la gent ja ha sopat, res d'ambient... El poble mort. Doncs vale, plantem la tenda, fem el sopar, la liem una mica i a dormir.

A banda d'esgotar les visites turístiques que ens quedàven (la cova més gran Postojna, el castell enclavat a unes grans parets, Capodistria -Koper-, i el poble "playero" de Piran) escalem a Crni Kal i a Osp. Des del càmping es pot arribar a peu fins a les vies, i també el sector de Misja Pec. Aquest és el més típic dels seus desploms ataronjats i l'extensa franja rocosa amb forma de ferradura.

El poble de Crni Kal queda una miqueta més lluny. Ni més ni menys que 271 vies entre 3r y 8a.
Tot i que hi ha unes 100 vies per sota de 6a, és una zona on predomina el grau baix i mitjà. La orientació entre sud i sud-oest. És una franja calcàrea amb vies de 10 a 35 metres. A l'esquerra tenim peus ded via amb abundant ombra dels arbres i major risc de trobar-nos vies pulides i de grau clàssic.

El càmping està a "petar" d'escaladors, tios "catxetes" amunt i avall, i a més el lavavo és mixte... Vaja! un paradís per una dona "desalmada"... Jejjejejjeje... Jo no vaig dir ni mu per no ferir les sensibilitats dels meus companys... Però que val la pena només per això collons! Bé, només és una conya....
Ara us deixo amb el vídeo d'una amiga meva escalant a Misja Pec, ja veureu...

La veritat, Slovenija si vas a fer activitat de muntanya, barrancs, caiac o escalada és de PM, però si no, és un país verd, amb paisatges muntanyosos, vida tranquil·la i natura en estat verge que pots viure de primera mà. I això és tot!
NATURA

I AVENTURA!!!!