Fa dies que no trepitgem muntanya i aquest cap de setmana sí o sí, anem a Núria i ens deixem esgotar per les seves pronunciades pendents, inhalant l'aire fresc i despertant els sentits i el tacte que ofereix el vent en la nostra pell.
Aprofitant que tenim un val de cremallera, paguem la meitat del preu del tiquet, que deunidó com pica!
Per darrera de l'estació, agafem un caminet que ens durà al Noucreus.
Caminada solitària, nosaltres, la nostra ombra, els nostres alès i només la remor dels sorolls que arriben del monestir, que resta al fons de la vall.
I arribem al cim... I contemplem una part de tota la meravella de país en el que vivim... Quin plaer, quina sort viure i ser aquí...
Namasté ;)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada