divendres, 8 de gener de 2010

... viatge al Marroc...

Salamaleicum!
Després d'altres nadals frustrats amb intents de viatjar al nord d'Àfrica, per fi aquest 2009-2010 ha estat possible. Setmanes de preparació: la ruta, el billet, l'equipatge, el material, la furgo, els papers, la organització, el planning....
El resultat ha estat 8 dies visquent una experiencia inolvidable, un viatge de molta proximitat a la gent i un regal de paisatges de muntanyes, palmeres, oasis, dunes, cels estrellats, nits de lluna plena i matins de sol lluminòs i radiant.

Vam sortir el dia 27 al migdia amb vaixell des de BCN fins a Tànger. La idea és programar una ruta de carreteres per fer amb la furgo, fer una primera aproximació al país per veure les seves muntanyes i parets, tot projectant algunes idees de cara al futur. També visitar algunes de les ciutats, per recórrer les medines, els zocos...

28/12/09: arribada a Tànger. Nit a l'alçada de Casablanca en un càmping amb bones instal·lacions, proper a la costa (Càmping Siad aprop d'un complex turístic anomenat Skoura)
29/12/09: Marrakech. Dinar en un riad típic de la medina i passeig per la plaça Djema el Fna, el zoco, la medina, els curtidors de pell... L'ambient és d'una activitat constant, gent amunt i avall, motos, ases, bicis, peatons, nens, turistes... A la nit la plaça s'omple de restaurants a l'aire llire i l'espectacle comença, hi ha música en directe, venedors ambulants... Abandonem la ciutat i creuem fins pasada la mitjanit el port de l'Atles, passant la nit en una població de pas en un aparcament de camions. Com sempre hi ha algú que fa de vigilant nocturn per una modesta propina.


30/12/09: continuem carretera a Ourzazate per veure la kashba i fent via per arribar a les Gorges de Dades on dormim en un càmping-hotel més sols que uns mussols. El paisatge és molt espectacular, les muntanyes rocoses de color vermell, palmeres, rius...
31/12/09: avancem cap a les Gorges de Todra, evidentment no ens podíem perdre aquesta ansiada visita. Arribem ben d'hora, hi ha pocs escaladors a les parets. En Sofian que feia dit a l'entrada a la vall, ens mostra en un plis plas els sectors més famosos: el pilar de Couchant, els jardins, l'elefant, les gorges petites... Quedem fascinats de les roques tant vermelles, del riu, de la verdor del fons de la vall, de la temperatura... Ens volem quedar a viure! Mica en mica les partes es van omplint d'escaladors: la roca púrpura del todra, la via clàssica al pilar... Oh! quina enveja! Nosaltres si volem passar en cap d'any al desert només podem fer una via! I dit i fet, pim pam fem una via de 40 metres de calcari fascinant de color vermell i ple de bústies i fissures... Res més, enfilem de nou la vall per anar cap a Merzuga, al desert de Erg Chebbi.
Quilòmetres i quilòmetres d'asfalt per arribar a aquest racó de Marroc que casi fa frontera amb Argèlia. Tot just arribem a la gran duna, es posa el sol i apareix la lluna. Quin espectacle de colors! Coneixem en Barakt que ens ofereix una nit de cap d'any molt especial: excursió nocturna en dromedari, sopar a la llum de la lluna plena, foguera, música i dormir en haimes. Uafff!!! quin plan! sense dubte, la mirada d'aquell noi era sincera i el plan era perfecte. Cap allà que hi anem!
I quina nit més especial de cap d'any... No tinc paraules. Espero i desitjo que passem molt més caps d'any com aquest, amb una rebuda tan exòtica a l'any nou.

1/01/10: Refem la carretera, aquest cop acompanyats per en Mohamed fins Erfoud. De les dues màgiques passem al llac Srji, a pocs quilòmetres del desert. Fem carretera cap Ar-Rachidia i avacem fins Midelt, de nou travessant valls rocoses ambientades per oasis de palmeres i rius abundants (Gorges de Ziz). Dormim a Azrou, que és una població que ben podria ser Àustria o Suïssa, doncs hi ha un majestuós bosc de cedres i cims nevats amb algunes pistes d'esquí.

2/01/10: fem una petita intrusió en el món de turista marroquí típic i visitem els micos autòctons que hi ha en aquests boscos, que estan farts de cacahuets i galetes de xocolata però que són divertits i molt monos, mai millor dit! Cansats de fer el paperina amb el micos, de nou pillem carretera i arribem a Fes. Ja hi tornem a ser: cotxes, claxons, motos, bicis, peatons, burros carregats amb persones i aliments... Quin yuyu amb la furgo! Decidim quedar-nos a la part nova de la ciutat, dormir en un hotel baratet i aparcar la furgo just al davant per tenir controlat tot l'equipatge. Agafem un taxi i visita de tarda-vespre amb un noiet que es diu Abdel i el seu amic Si Mohamed. Fes és una ciutat que et trasllada segles al passat, les portes d'accés a la medina és un batibull de persones, taxis, fums, motos... Sorolls, olors, colors... Realment desordenat i brut, però autèntic i fascinant alhora. Veiem les mesquites de Karaiouan, Al Andalus, els curtidors de pell, una "madraza", un museu d'instruments i música tradicional, la panoràmica nocturna de la ciutat... Passegem per la medina de la mà d'un nen que és més eixerit que un gíngol i del seu amic que estan encantats d'explicar-nos coses i mostrar la seva ciutat als estrangers. Prenem uns tes a la menta i mengem el millor entrepà que he provat mai, en un xiringuito de carrer, només encantats per la màgia del carrer i el moviment de la gent amunt i avall.
3/01/10: visita del nostre veí Hassan a Fes. Quedem en una avinguda principal i fem una immersió total amb el seu cosí que viu a la cuitat i el seu germà, en Si Mohamed (deu ser un nom típic d'allà, no és el primer). La henna, la xilaba, el xai, els banys termals, la sopa "harira"... Tot un dia acompanyats d'aquesta gent que van fer de la trobada un inici d'una relació molt especial.

4/01/10: carretera a Chefchauen, al cor del Rif. Un dia únic de pluja que escollim per fer-nos un massatge després de tan estrés jejejjeje. Aquest poble és molt peculiar perquè les parets i les portes dels carrers estan pintadets de color blau per espantar els mosquits (diuen) i també pots fer-te un fart de fumar "quif"... A la nit retorn a Tànger per agafar el vaixell camí a BCN. Ens esperem moltes hores de mar i mar... Sort tenim de la amable companyia d'en Hassan i en Si Mohamed que també estan de retorn a casa, tots cap a Palautordera.
En resum: un viatge exòtic i farcit d'autenticitat que ens ha deixat amb bon gust de boca per tornar amb ganes d'explorar al màxim les seves parets i les seves muntanyes i com no gaudir del seu menjar i de la obertura de la seva gent.
Inshala sigui possible!
Inshala amb companys dels SEDEG i del GEAMM!!!
Inshala mantinguem en el record per sempre aquesta experiència tant fantàstica!
Records a tots els que us hem conegut en aquest viatge i sucram per la vostra amabilitat.


3 comentaris:

Anònim ha dit...

Perdut al desert, paradoxalment, hom es troba a si mateix. Es aleshores quan la dialèctica de la natura l'equilibres tu.

joanSerra

JAUME ORS ha dit...

... ha tingut que ser un viatge realment maco. Ens hauriau de fer un día un "pase". Estaría guai !!!
Petonets.

Montse ha dit...

Doncs sí ha estat molt guai, la veritat, encara em frego els ulls i em pregunto... Ha estat real? Tot ha anat de conya i segur que hi tornem.
JOan, molt bona reflexió, ets un pou de saviesa. Merci :)