dilluns, 25 de febrer del 2008

Esquiada nocturna: Tosa d'Alp

Ei, amics i amigues!

Aquest dissabte vam sortir a fer una ascenció nocturna en esquí de muntanya sota les estrelles i la llum de la lluna plena a la Tosa d'Alp. Quina passaaaaada!

La colla porta un ritme imparable -BTT, esquí, curses, escalada...- i les propostes que sorgeixen són il·limitades, hi ha molta il·lusió i complicitat entre tots nosaltres i aquest fet engresca al personal. Érem uns quants: Montse, Sergi, Pep, Judith, Fran, Elena, Rosa, Rafa, Anna i Edu. Alguns anaven en raquetes i el descens en snow, mentre que d'altres pujàvem amb esquís i practicàvem de nou les voltes maries.


Vam pujar pel torrent de Coma Oriola fins el refugi de Niu de l'Àliga. Ufff! Deu ni dó la pala del final, com redreçava... Alguna caiguda em va fer veure tots els meus estimats per última vegada, quina por! Vaig relliscar 4 o 5 metres avall i pensava que aniria a parar al pàrquing de nou... Aggrrr... Menys mal que les ganivetes em van ajudar a frenar la patinada i vaig quedar aturada en un replanet de neu... A partir de llavors, tots els meus sentits alerta!!!! Concentració total i molts ànims per dins per fer front al que quedava...


Finalment en veure que a alguns ens costava de progressar, ens vam treure els esquís i vinga, cap amunt amb el material carregat als braços... Arribats casi bé a dalt, ens quedava fer un flanqueig, llavors ens col·loquem els esquís de nou i xino-xano continuem...


Veig una llum de frontal, era en Pep que ens esperava feia estona... Oh! Salvació! Estan aprop! Les forces i els ànims surten de qualsevol racó del meu interior i cada vegada és més plà, més plà... Però de nou torna a pujar i pujar... Ja som al cim!!! Ja sento el motor del refu!! Oeoeoeoeooeoeo, oe, oeo, oeo... Quina alegria!



El cel ens acompanyava amb la seva immensitat i els estels enlluernaven la foscor. La neu blanca i el reflexe de la llum de la lluna ens acompanyava i la temperatura era ideal. Des del cim podíem contemplar tots els llums de la plana de la Cerdanya i alhora el Berguedà als nostres peus. Un mar de boira i de núvols banyava les valls i les planes. I nosaltres allà dalt, després de tot l'esforç i l'aventura.
Al refu vam fer un mos i una beguda i de tornada cap al pàrquing vam baixar per les pistes de la Massella. Els retracs es van encarregar de deixar la neu preparada pel primer descens del dia, ja passada la mitjanit. La veritat és que no èrem els únics, força gent baixava per les pistes...

L'experiència inolvidable, la companyia genial.

La muntanya és un terreny per aprendre, de les experiències, de les persones, de la natura. La muntanya és un lloc per aprendre de la pròpia vida.

Una abraçada forta a tots vosaltres,
i namasté















A l'endemà fem unes baixades, per no variar, a Porté Pymorens.

dilluns, 18 de febrer del 2008

Pic del Martell: via Reserva 120m. V+

Després d'un seguit de caps de setmana endinsats en el paradís blanc del Pirineu, decidim quedar-nos més a prop de casa i tocar una mica de roca als voltants del Garraf. Anem directes per fer via llarga i fem una ullada a les vies del Pic del Martell: Mutant Wolrd, Eucaliptus, Chumi Chúmez, Midi Plan... Vinga va! de cara a la Reserva!



I sommi! L'Albert i en Salva fan la Mutant World i nosaltres amb en Joan la Reserva. Aquestes són unes vies clàssiques que discorren entre fissures i diedres de la paret més llarga del Parc Natural del Garraf. I tant clàssiques! Hi trobem burins, tacs de fusta, estaques de metall, pitons, cordinos antics... I és que el calcari d'aquestes parets és molt agraït per equipar amb tot tipus de material: des de ponts de roca, a naturals, fissurers, friends...



Enfilo el primer llarg i vinga a dubtar: dreta, esquerra, aquella fissura té bona pinta, no veig res, puc posar un friend, ei, veieu alguna cosa des de terra...? Ah, sí! Ja veig, i directe al parabolt de l'esquerra! Un pont de roca, un spit... Reunió i recupero!
Però mentre asseguro no veig clara la següent tirada: em sembla que m'he equivocat, hauria d'haver arribat sota el diedre tant marcat que es veia des del terra. Bé, els hi comento i que des de baix facin una ullada o si no, al pujar que mirin si veuen l'autèntica reunió.

Doncs sí senyora!: M'he colat! Vaja.. Jodeer... Bé, a veure ara quan arribin què podem fer... Estic a la reunió de la Chumi Chúmez -que vaja nom li han posat a la via...- i m'he desviat massa a l'esquerra... Merda! Però tot té solució!


I tant si la tenia! Després de fer un intent frustrat de flanquejar a la dreta, decidim tornar a peu de via i reemprendre la via per "allà on toca".
Estem una mica freds, l'errada ens ha tallat el rollo, però ens queda un "cuquet" que hem de matar i així doncs tornem a començar.
Mentrestant, en Salva i l'Albert fan la seva més que contents.


I ara tira en Sergi, troba la reunió i amunt en Joan i jo mateixa.

La primera tirada és maca, té algun passet, però el segon llarg s'endú tot el protagonisme. És un diedre amb bona pressa que després té sortida per la dreta o per l'esquerra i dona pas a un esperó una mica aeri també amb pressa molt bona i disfrutona.
El tercer llarg comença amb una placa, de fet és difícil distingir per on va la via, peró té tendència a anar vertical, un xic a la dreta. I acaba amb un pas força atlètic que vam haver de superar amb un pedalet. No sé si ho vam agafar bé per allà o no, però ens semblava un xic difícil...
I això és tot! Vam haver de "lluitar" contra algunes desavinences com el vent, el fred i algun tasconet que s'havia encaparrat en quedar-se allà a la via. Però va decidir sortir finalment!
Un cop a dalt, caminem entre blocs i vegetació fins localitzar les fites i agafar el camí de baixada fins el cotxe.
L'Albert i en Salva ens esperen al sol, fa una bona estona que esperen. La seva via també els ha deixat satisfets i ens expliquen alguns detalls de la seva via i de la seva escalada.


Això és tot per ara!
Salut i bones escalades!

dilluns, 11 de febrer del 2008

Circ de Pessons: esquí de muntanya

Quina paciència i empenta que tenen els meus companys/es! Gràcies novament!


I és que aquest diumenge hem estrenat la temporada d'esquí i jo també per primera vegada, el de muntanya.

Els assistents: Fran, Rosa, Pep, Esther (de Manresa), Elena, Montse i Sergi.

Comencem desde l'estació de Pas de la Casa-Grau Roig i enfilem per les pistes fins a un gran llac glaçat just on deixem les instal·lacions i ens desviem cap al circ de Pessons.


A partir de llavors progressem amb poc desnivell però continuu entre alguns arbres enfonsats per la neu i també algunes roques.




La companyia esclata a riure ara sí ara també i jo vaig intentant-me adaptar als esquís, a les botes, a les passes sobre la neu... Uf! sort que ha quedat enrera la primera pujada... Però els seus ànims i la seva alegria fa que tot plegat sigui més àgil del que podria ser...



En algun punt la Rosa i en Pep prenen posició avançada i van decidint si per una banda o un altre. El més divertit el flaqueig sobre alguna plaqueta glaçada o amb neu "crosta" -ara ja sé més o menys de què va tot això- però que superem sense cap problema.



La fatiga es va a poderant de mi de mica en mica i les passes es fan més feixugues i més lentes... Quina baixa forma! I és que l'escalada no té res a veure amb això!


Arribats casi bé (casi bé!) a la última pala que puja fins al coll d'accés al cim de Pessons, decidim tornar enrera per tal de fer una baixadeta tranquil·leta i que no ens caiguessin les hores a sobre.

Però, "cuidadín"!, que a l'hora de baixar, poca conya, ens hem de treure les pells de foca. I no vegis ara com llisca el tema! Pom! Pam! Pim! Ui! Ai! Oi! Ei! El suau desnivell que hem fet de pujada ara em juga una mala passada i haig de fer mooolta cunya per baixar sense menjar-me cap arbre, roca o company/a, tot i que sense poder evitar-ho caic una vegada i un altre.
Per això no podeu contemplar cap foto. Ho sento, podia haver estat molt divertit, oi?

Segons la colla, hi ha una neu de conya. I estic d'acord amb ells. Fa un dia de solet molt agradable i la neu és flonja, tova, amorosa, però freda, collons! Jejejjeje...


I com que sóc una impacient i força tossuda vull ensortir-me així d'entrada a la primera, i necessito a més del suport tècnic, un xic de teràpia per elevar els ànims i la força. Gràcies altra vegada, nois/es.

El resultat ha estat un dia dur però d'aprenentatge personal i també a nivell d'activitat. M'haig de prendre aquests petits reptes amb més mesura, paciència i tranquil·litat.

L'esquí de muntanya m'espera, no hi ha pressa. Els meus amics també m'esperen, no hi ha pressa. I la vida transcorre amb alegria, amb esperança i bon humor.

A reveure família!

dilluns, 4 de febrer del 2008

Reflexions...

La lliure comunicació dels pensaments i les opinions són un dels bens més preuats de l'home.
La paraula és mig de qui la pronuncia, mig de qui l'escolta.
La veritat es corrompeix tant amb la mentida com amb el silenci.
Les actituds són més importants que les aptituds.
És tant difícil veure's a un matexi com mirar endarrera sense girar-se.
Sorprendre'es, extranyar-se... És començar a entendre.
Tolerar és aquella sensació molesta de que l'altre pogués tenir raó.
Per fer-se sentir, a vegades s'ha de tancar la boca.
Només aquell que construeix el futur té dret a jutjar el passat.
Les grans ànimes tenen voluntats, les dèbils només desitjos.