dilluns, 25 de febrer del 2008

Esquiada nocturna: Tosa d'Alp

Ei, amics i amigues!

Aquest dissabte vam sortir a fer una ascenció nocturna en esquí de muntanya sota les estrelles i la llum de la lluna plena a la Tosa d'Alp. Quina passaaaaada!

La colla porta un ritme imparable -BTT, esquí, curses, escalada...- i les propostes que sorgeixen són il·limitades, hi ha molta il·lusió i complicitat entre tots nosaltres i aquest fet engresca al personal. Érem uns quants: Montse, Sergi, Pep, Judith, Fran, Elena, Rosa, Rafa, Anna i Edu. Alguns anaven en raquetes i el descens en snow, mentre que d'altres pujàvem amb esquís i practicàvem de nou les voltes maries.


Vam pujar pel torrent de Coma Oriola fins el refugi de Niu de l'Àliga. Ufff! Deu ni dó la pala del final, com redreçava... Alguna caiguda em va fer veure tots els meus estimats per última vegada, quina por! Vaig relliscar 4 o 5 metres avall i pensava que aniria a parar al pàrquing de nou... Aggrrr... Menys mal que les ganivetes em van ajudar a frenar la patinada i vaig quedar aturada en un replanet de neu... A partir de llavors, tots els meus sentits alerta!!!! Concentració total i molts ànims per dins per fer front al que quedava...


Finalment en veure que a alguns ens costava de progressar, ens vam treure els esquís i vinga, cap amunt amb el material carregat als braços... Arribats casi bé a dalt, ens quedava fer un flanqueig, llavors ens col·loquem els esquís de nou i xino-xano continuem...


Veig una llum de frontal, era en Pep que ens esperava feia estona... Oh! Salvació! Estan aprop! Les forces i els ànims surten de qualsevol racó del meu interior i cada vegada és més plà, més plà... Però de nou torna a pujar i pujar... Ja som al cim!!! Ja sento el motor del refu!! Oeoeoeoeooeoeo, oe, oeo, oeo... Quina alegria!



El cel ens acompanyava amb la seva immensitat i els estels enlluernaven la foscor. La neu blanca i el reflexe de la llum de la lluna ens acompanyava i la temperatura era ideal. Des del cim podíem contemplar tots els llums de la plana de la Cerdanya i alhora el Berguedà als nostres peus. Un mar de boira i de núvols banyava les valls i les planes. I nosaltres allà dalt, després de tot l'esforç i l'aventura.
Al refu vam fer un mos i una beguda i de tornada cap al pàrquing vam baixar per les pistes de la Massella. Els retracs es van encarregar de deixar la neu preparada pel primer descens del dia, ja passada la mitjanit. La veritat és que no èrem els únics, força gent baixava per les pistes...

L'experiència inolvidable, la companyia genial.

La muntanya és un terreny per aprendre, de les experiències, de les persones, de la natura. La muntanya és un lloc per aprendre de la pròpia vida.

Una abraçada forta a tots vosaltres,
i namasté















A l'endemà fem unes baixades, per no variar, a Porté Pymorens.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

M'agrada compartir amb tots vosaltres aquestes aventures que em fan creixer.

Una abraçada.

Unknown ha dit...

Ardillu! No et reconeixere la propera vegada! Per on vas ja? per 2 metres 20?
A mi em pesa massa la motxilla. Per això soc petitet!

Montse, ti si que ets gran!

Montse ha dit...

Fran, l'ardillu es refereix al creixement espiritual i intel·lectual...
Ai, ai, ai... O és que també li creix alguna altra cosa?
Jejejjejeje...
Petonets guapos

Marta Doncel ha dit...

Carai, que guapo!
Quina experiència més maca... Així m'agrada, que no paris.
A veure si ben aviat coincidim a la muntanya.
Molts records!

Anònim ha dit...

Fran: creixo per dins i per fora. les nostres relacions es fan grans, maduren. És tot el que sento el que fa que sigui l'eduard que vull ser.

Sí, últimament estic més remolon que mai.

i Montse: per l'altra cosa no pateixis... jo creixo per totes bandes...

prou de tonteries i a somiar amb els angelets.