Avui he tornat a escalar després de casi bé tres mesos sense tocar roca.
La veritat és que fins aquesta setmana no he tingut la necessitat d'anar-hi...
I m'he preguntat com he trigat tant de temps a recuperar la motivació, les ganes, l'energia...
Doncs desde que vaig començar a escalar -ara ja fa casi bé 9 anys- mai havia fet una parada de tantes setmanes sense fer una sortida, buscar i escalar una via, tenir un repte entre mans, proposar parets i llargs als meus companys de cordada...
Però si reflexiono profundament llavors sí que trobo arguments i justificacions personals que expliquen que en aquests últims anys de la meva vida he descobert nous elicients i conviccions que m'ha dut a viure unes exeriències fantàstiques i a conèixer unes persones excepcionals. I és que ara la meva vida, és molt més que escalar. I me n'alegro molt d'haver-ho viscut tal i com ho he viscut.
Des de la tornada de Nicaragua he tingut el cap ocupat, en stand by, meditant i saborejant sensacions i records inolvidables. Les meves companyes de viatge, la família d'acollida, els paisatges, l'enyorança de la meva família, la gent del poble nicaraguenc... Una lliçó de vida.
namasté Carolina, namasté Montse, namasté Jesús...
I bones vibracions amb els vostres somriures cap a l'India i Nepal ;)
3 comentaris:
tranqui que 3 mesos no son res.Per cert, corren veus que el rocodrom de sance, es podra fer servir si estas federat o si ets soci del sot de les granotes o de la grupa sant Celoni.Haurem de tornar a provar el braç.Maimekaik
I taaaaaanttt!!! quan vulguis anem una mica a tibar!!! ;)
... gràcies per tornar a estar entre nosaltres !!!! Petonets.
Publica un comentari a l'entrada